Memòria (2007-2011)

Dijous, 19/05/2011 (06:49)

Els arbres que no hi son La setmana vinent farà tot just 4 anys de les eleccions municipals del 27 de maig de 2007. El dia va acabar amb la majoria absoluta de CiU a l’Ajuntament de Riudoms, i amb una pluja curta i gairebé imperceptible. L’endemà es va despertar amb la brigada municipal eliminant una pintada que duia anys a la paret dels dipòsits municipals. Hi deia: “Salvem els arbres de Sant Antoni”. Després d’anys d’aquestes paraules i del dibuix d’una excavadora contra els arbres, ara la paret s’ha convertit en un mural intermitent de guixades.

L’endemà també, els regidors electes d’Esquerra Republicana de Catalunya-Acord Municipal a Riudoms, ens vam posar a treballar.

Després de la presa de possessió i de la constitució d’un Ple, per primer cop despullat de totes les competències legalment possibles via el currò de la majoria absoluta, aquests quatre anys el Grup Municipal d’ERC-AM ha vingut treballant amb constància i tranquil·litat per un Riudoms millor. I es pot fer des de la sempre necessària oposició, de manera propositiva, sense cap crispació ni actuant en contra de les decissions de govern, sinó proposant millores que, malgrat hagin estat ignorades, de ben segur han condicionat i condicionaran la gestió pública al municipi.

A continuació en teniu una mostra (clicant al damunt podeu consultar el document):

Any 2008

Proposta d’una central de compres amb coordinació amb les AMPAS per abaratir el material escolar

Proposta d’elaboració d’un mapa de les mines d’aigua de Riudoms i el seu traçat

Proposta de lluïr la senyera en tots els edificis i equipaments municipals per la Diada de l’Onze de setembre

Proposta d’ampliació de l’horari al públic a la Biblioteca Municipal

Proposta d’abaratir assegurances per esdeveniments i entitats mitjançant concurs

Proposta per impulsar l’administració electrònica per fer tràmits on-line

Proposta per impulsar l’activitat de l’emissora municipal i radiodifusió dels Plens

Proposta de col·locació de la senyera estelada l’Onze de setembre en el centenari de la seva creació (com en altres municipis catalans)

Proposta d’endegar procés consultiu i participatiu per millorar Riudoms dins del Pla Territorial del Camp de Tarragona

Proposta per sol·licitar l’anul·lació del judici de guerra del que fou víctima el MH President Lluís Companys

Proposta per declarar Riudoms “Zona lliure de transgènics

Carta/proposta sobre el “descuit” en l’actualització de sous dels regidors

Any 2009

Proposta per l’ampliació de l’Escola de Lleure al mes d’agost

Proposta de suport municipal a les entitats organitzadores del Correllengua

Moció en defensa del dret a decidir i de la consulta popular per la independència nacional de Catalunya

Proposta/prec sobre la casa esfondrada adjacent al Casal Riudomenc

Any 2010

Moció contra la Sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya i per la Independència nacional

Proposta/prec de suport de l’Ajuntament de Riudoms a la consulta popular del 25A

Proposta/pregunta sobre les irregularitats en la gestió i imposició de les multes de trànsit

Proposta/prec d’iniciatives a emprendre en favor de Riudoms Decideix

Any 2011

Proposta per la retirada del nomenament com a fill il·lustre de Riudoms del pròcer franquista Josep M. Sentís i Simeón

La “perla”: També profundament necessària és la tasca fiscalitzadora de l’activitat del govern municipal dute a terme com a principal grup de l’oposició. Com a mostra basti el document adjunt on, com es pot comprovar, la pregunta adreçada a la secretaria-intervenció  (un lloc que, atès el padró i el volum del pressupost municipal hauria d’estar dividit en dos) dóna com a resultat l’esmena d’una despesa de 34.000 euros pagats “per error” a una consultora:

increïble!

Perquè aquest diumenge cal votar Esquerra Republicana de Catalunya. I, sobretot, a Riudoms:

Divendres, 26/11/2010 (23:50)

Gent valenta En les eleccions d’aquest proper diumenge, 28 de novembre, la tercera força política amb representativitat al Parlament de Catalunya serà, o bé el PP, o bé Esquerra Republicana de Catalunya. El partit que s’alci com a guanyador en ocupar aquesta tercera posició, condicionarà fortament les polítiques de govern dels propers quatre anys.

A les acaballes d’una campanya on s’ha sentit a gent propera al Partit Popular com el senyor Duran i Lleida (estàn junts al Parlament Europeu), renegar de qualsevol ambició sobiranista i emprar expressions com que el govern actual “ha trinxat el país”; on s’ha fet referència contínua al “canvi” o a “recollir la collita” pel candidat de CiU, que no va dubtar en pactar un Estatut retallat i a la baixa en una reunió d’amagatotis a la Moncloa; en un lamentable panorama social i econòmic on ens han dut, precisament, ingènues (o no tan ingènues), polítiques de dretes pretesament lliberals, no resta sinó l’opció d’escollir l’actitud valenta, clara i honesta d’Esquerra, qui ha condicionat i impulsat actuacions que impliquen una veritable estructura d’Estat, des de una posició menor en el govern, però ferma, decidida, valenta.

Avui Esquerra es disputa amb la dreta més dreta poder condicionar un govern que sembla decantar-se cap un eix de dreta nacional (els del Pacte del Majèstic, vaja). Però malgrat promeses vagues, objectius contradictòris (que si concert econòmic, que si referèndum pel concert econòmic…), ofertes que són desitjos sense recepta…és de suposar que hi ha catalans i catalanes que saben que l’actual cojuntura de crisis és el resultat d’anys i anys de polítiques dutes a terme per majories com la que ha patit aquest país durant 23 anys, actuacions en benefici d’uns pocs, que han impulsat un creixement fora de mida, que han trinxat de debò aquesta terra nostra, prenent-nos el pèl, prometent una riquesa tan irreal ahir com les seves promeses d’avui…, ja fa temps que els soferts ciutadans i ciutadanes, els veïns i veïnes dels pobles de Catalunya venim patint la collita que va sembrar CiU amb el seu model de pobles i de país. El model d’aquells pels quals el país és un instrument i el govern l’objectiu, com va dir el Conseller Tresserras aquesta setmana a Tarragona.

Per tots aquells que dubtin del festeig ideològic entre aquells que, en campanya, piquen l’ullet a joventuts que, xoca, enlairen banderes republicanes, i els defensors d’un ordre espanyol ranci i caduc, basta donar una ullada a determinats municipis catalans, veritables fortins de la dreta tradicionalista, on en el Partit Popular gairebé s’ha diluït i barrejat amb una Convergència i Unió prudent i panxacontenta amb els resultats. Així, conviuen sota un mateix sostre polític municipal, en un aiguabarreig xocant, catalanistes que s’estimen i volen el millor pel seu país, amb alegres i fidels votants de la ja molt passada de moda dreta espanyola, que tan sols es permeten un rampell d’infidelitat en les eleccions locals.

Mostra d’això, i de la prudència (per no dir por), amb que ho encaren determinats governs locals, són els dos lapsus que ha patit el paper couxé municipal amb sengles articles d’Esquerra, ambdós dedicats a les ocasions en què el govern de majoria absoluta de CiU s’ha vist arrossegat a enfrontar-se amb la seva contradictòria actitud envers la sobirania nacional i la llibertat de Catalunya. Així, en un primer número del butlletí municipal, es produeix una “equivocació” i no es publica un article relatiu a la consulta organitzada per Riudoms Decideix i del paper que l’Ajuntament té, i podria haver tingut, en la mateixa.

El segon cop, és l’article deixat de publicar en el darrer número, tot jus abans de les eleccions de passat demà, i que a continuació es transcriu: fàcil entendre perquè no ès va voler publicar.

“L’AJUNTAMENT APROVA LA MOCIÓ IMPULSADA PEL GRUP MUNICIPAL D’ESQUERRA PER INSTAR EL PARLAMENT A INICIAR UN PROCÉS CAP A LA INDEPENDÈNCIA.

El consistori riudomenc considera que amb la sentencia del Tribunal Constitucional “les institucions de l’Estat han exclòs la voluntat expressada pel poble de Catalunya del marc constitucional espanyol”, en la moció que va ser aprovada en el Ple amb els vots a favor dels regidors d’ERC-AM, l’abstenció dels regidors de l’equip de govern (CiU), i els vots en contra del PSC.

La proposta impulsada i aprovada per Esquerra a Riudoms insta el Parlament a ‘iniciar un procés democràtic per tal que Catalunya assoleixi la seva independència nacional i es constitueixi en un estat independent, de dret, democràtic i social integrat a la Unió Europea, mitjançant la celebració d’un referèndum popular’. També manifesta el rebuig a la vulneració de la voluntat popular que suposa la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i demana a les institucions, forces polítiques i societat civil que s’impliqui plenament en la nova etapa històrica que s’obre en el camí cap a l’assoliment de la independència nacional.
El document presentat per Esquerra fou aprovat amb els vots a favor dels regidors d’ERC-Acord Municipal, els vots en contra del PSC i l’abstenció de l’alcalde i regidors de CiU.

L’anècdota: en el mateix Ple, el nou regidor del PSC va prendre possessió del càrrec sobre un exemplar de l’Estatut que, d’acord amb l’alt tribunal espanyol, seria inconstitucional.

Així mateix, resulta força lamentable l’escassa valentia i el tacticisme electoral local de CiU, una prova més que CiU a Riudoms compta amb un important component propi del Partit Popular que no s’atreveix a disgustar (d’aquí que aquest partit no compti amb representació consistorial). Tota una declaració d’intencions del bi-partit (CDC-Unió) de la que en poden prendre bona nota de cara al futur, simpatitzants, votants i, fins i tot, militants.

Riudoms, 20 de setembre de 2010″

És per això, perquè la prudència no faci ningú traidor; perquè continuem avançant tots aquells que somniem amb una Catalunya lliure i sobirana; perquè el proper govern senti l’empenta que li transmeti gent honesta, treballadora, valenta…contribueix amb el teu vot que Esquerra Republicana de Catalunya sigui la tercera força al Parlament de Catalunya. Esquerra: Gent valenta.

Una Fira retratada

Dissabte, 08/08/2009 (17:01)

escutAhir es va inaugurar la 410 Fira de Sant Llorenç i 29a. Fira de l’Avellana a Riudoms. En 410 anys, Sant Llorenç presenta més bona forma que l’Avellana en 29.

el Forn 

Serà la primera Fira de la Xesca. Els meus primers records de la Fira són d’alguna caseta a la Plaça de l’Església -quan era de terra-,  un “tiro al blanc” i una mula. Vés a saber quins seràn els primers de la Xesca i com anirà evolucionant la cosa.

Cal preguntar-se on queda avui l’empenta i el model que va impulsar les primeres fires de l’avellana: un encert que va anar engrandint i magnificant la fira any rera any. Avui, redimensionada i molt més petita que el que va arribar a ser, és el viu reflex de la manca de model i d’identitat d’un Mòsdriu sense brúixola ni timó definit: Malgrat algun propòsit nostàlgics i escadusser que sovint no passa de ser un testimoni de millors temps i que permeti trobar al visitant el motiu del seu nom, la Fira s’ha aturat en allò que torna a ser: un poti poti festiu i sorollós d’atraccions, mercats i casetes vàries, bafarades de fum de xurros i pintxos a la brasa, vehicles particulars, industrials i d’ocasió, i maquetes d’atrezzo per evocar un Riudoms que, des de l’Ajuntament, s’ha anat desmuntant pedra per pedra. Contradiccions i discursos contraposats i sense una solta definida, en justa correspondència amb un model de municipi que, simplement, no existeix.

En el discurs de inauguració de l’alcalde Cruset, tot han estat planys per una agricultura pel que sembla ja condemnada, fent-se ressò de les declaracions d’un regidor d’agricultura que recentment també ha certificat la defunció agrària del municipi. Això sí, entre lamentacions i, fins i tot, parafrasejant la lletra de Pare de Joan M. Serrat. I tot és culpa de fora, de lluny, sense cap mena de responsabilitat dels governants locals i sense que, naturalment, s’hi pugui fer res des del municipi. Cosa que xoca quan, precisament, l’encertat impuls inicial de les fires de l’Avellana, fou enterament municipal.

Xoca, encara més, quan prové d’un alcalde amb la meitat de l’equip de govern que s’han dedicat a tort i a dret a matar tot allò que era gras a cop de totxo i programacions urbanístiques i industrials sense solta ni volta. Curiosament, Pare és la cançó amb la que comença el DVD Riudoms demà: quin poble, quin terme? editat per la Plataforma El Freixe, i que es va passar en una edició de la Fira quan la Plataforma hi tenia estand.

De qualsevol manera, i ho dic sense cap mena d’ironia ni doble sentit, bé per l’alcalde Cruset i el seu govern: benvinguts, ni que sigui una mica, al plany i al lament per l’estat del terme. Cal pensar que ho diuen de tot cor. Ara només queda recuperar l’actitud esforçada dels avis i pares que van fer un Mòsdriu amb identitat. No es pot anar a cavall sempre de iniciatives alienes, sinó que cal dotar-nos d’un model definit on terme, agricultura, turisme, paisatge i comerç (amb la figura del genial Gaudí) vagin de la mà, tot reinventant una fira i un poble més enllà de la simple producció. Altrament, sense referència i model, continuarem anant de banda a banda sense saber, com la Fira, si som un poble pagès, o d’indústria química, o de reparació i venda de vehicles, o de festa i festival, o d’epicentres gaudinians, o de turisme i comerç…tot trepitjat aquí i allà, tenint de tot sense potenciar i, en definitiva, sense poder presentar un valor afegit i una identitat pròpia.

Ho han sabut fer, i molt bé, al Priorat. I no ha estat per restar immòbils planyent-se de la seva dissort, tot dient que “això està acabat” i “no hi ha res a fer”. Ho han fet.

Senyals

Riudoms continúa produïnt productes agràris de grandíssima qualitat (l’oli n’és un exemple), base de comerç, cuina i elaboracions altament competitives (la coca en recapte). Un terme sobre el que s’assenten paisatge, vida i producció a temps total i parcial, és un excel·lent punt de partida per, juntament amb els elements patrimonials i culturals, aixecar un model de municipi digne, bell i amb qualitat de vida. Per això cal un model i molta feina, aprofitant les eines que, des de l’administració tenim al nostre abast. El govern municipal i la regidoria d’agricultura no es poden instal·lar en el plany i dedicar-se únicament a buscar els tractors per la cavalcada dels reis d’orient. A treballar i a moure’s.

els Hortets 

L’anècdota. Des de fa uns quatre anys, a la Fira de l’Avellana de Riudoms s’exposa el treball guanyador del Premi de Fotografia Arnau de Palomar. Els Premis Arnau de Palomar els convoca el CERAP amb la col·laboració de l’Ajuntament de Riudoms. Consisteix en presentar 3 fotografies al guardó amb una memòria sobre el tema i, un cop seleccionat, el premiat cal que en presenti un recull de trenta l’any següent.

El primer premi de fotografia exposat a la Fira, va ser el de l’Alba Mariné, de títol “Riudoms de boca terrosa”. Des d’aleshores s’han exposat tots…Bé, tots, tots no:

L’any 2006, aquest humil ciutadà de Mòsdriu va guanyar el Premi de Recull Fotogràfic Arnau de Palomar. Va ser molt abans de participar en política municipal, una idea que llavors ni tan sols considerava. Però va arribar la Fira i, des de l’Ajuntament, avançant el lema de “Riudoms en positiu“, es va considerar que el meu recull fotogràfic mereixia el dubtós honor de ser l’únic que, ara per ara, no s’ha exposat a la Fira de l’Avellana de Riudoms.

la Muralla

Per aquells que us vulgueu sentir rebels visitants virtuals d’una exposició inexistent en una Fira pasada, podeu clicar els enllaços següents:

Memòria

Quina grúa el meu Riudoms! (Premi Arnau de Palomar de Fotografia 2006)

Algunes d’aquestes imatges són d’un Mòsdriu que la Xesca ja no coneixerà. Esperem que en conegui un de millor que el d’avui.

Biblioteca

I aquesta tarda a la Fira, a penjar un globus al cotxet i a firar el meu fillol Eloy. Bona Fira a tothom!

Ah! La cançó: Com que no es tracta de repetir la de Vengo anch’io (no, tu no) -altrament intueixo que me’n fotria un fart-, proposo El que diuen els arbres, de Feliu Ventura (un regal de fira per la Xesca).

 

Al Mas de la Torre hi ha novetats (o excuses entre Nadal i Setmana Santa…)

Dijous, 16/04/2009 (16:59)

una palma al Freixe...  Aquest balcó, abans d’estar on és, guaitava al carrer Major des de cal Futerri, cantonada amb el carrer del Toda (avui Antoni Gaudí).

Una mica més amunt hi havia cal Platxat. Dic hi havia perquè avui només hi queda el casalot del Casino -en companyia de multijocs reconvertida en seu política d’aire modern, els vidres que va fer pintar la meva tia Maria “Platxada” amb un conillet que vesteix sombrero, i el rastre dels forats a banda i banda de la porta on, en un entramat de fils i agulles d’estendre roba, es penjaven els mostraris de revistes i diaris del quiosc (recordo El Correo Catalán, El Caso, el Papus i el Lib…).

A cal Futerri, carrer Major amb cantonada carrer del Toda (avui Antoni Gaudí), hi va néixer Salvador Mestre Nogués, el meu padrí. Després va conéixer la meva àvia, la Francisca Domingo Baiges, -la “Paquita Platxat”, i, també al mateix lloc que el seu pare, hi va néixer el meu.

Després, al lloc de la casa i el balcó, s’hi va fer una casa de pisos. Als baixos hi va obrir oficina la Caixa de Tarragona a Mòsdriu. I el padrí Salvador, l’àvia Paquita i el pare van anar a viure al carrer de Sant Antoni, on es van construïr llars i famílies noves a la galta del carrer que faltava. Allí hi vaig néixer jo. I el padrí Salvador hi va morir un 16 d’abril, en Dijous Sant, avui fa 28 anys.

Al barri de Sant Antoni, entre el carrer i la “carretera”, hi havia la “Tocineria i Cansaladeria Massó”, a cal Paiol. Al cartell de fons verd clar hi havia pintat un tocinet de color rosa. L’àvia i la mare anaven sovint a comprar vianda a aquesta botiga, que duia la riallera “Paquita Paiol”. Jo les acompanyava amb les meves primeres passes.

besavis al Mas Bé, la veritat és que el primer cop que em vaig plantar dret i vaig començar a caminar, va ser al Mas de la Torre, a prop d’on molts anys abans es va fer aquesta fotografia dels pares de la meva padrineta Maria, el Joan i la “Sisqueta”. La meva padrineta sempre ha recordat gran la figuera d’ull de perdiu. L’avi Josep Maria “Quèmere” lligava el porgador d’avellanes a la soca grossa i corrugada de la vella figuera. Assegut al seu costat, em vaig alçar i vaig avançar cap a la mare, que espigolava en una tira d’avellaners propera. Després, quan ja hi havia germanes i cosins, tots amb passes més segures, l’àvi Josep Maria va penjar un gronxador a la vella figuera. I nosaltres ens hi gronxavem els estius, després de dormir la migdiada embolicats en borrasses sota l’aubaga del marge més proper.

tres que són quatre Temps després, quan a Mòsdriu hi havia una ràdio, la néta de la Paquita “Paiol” col·laborava en l’excel·lent programa “Coca’m recapte”. Una vegada, dins la seva secció: “Riudoms carrer a carrer“, la néta de la Paquita “Paiol” va entrevistar la meva tia “Platxada” a la casa del carrer Major, quan ja no hi tenia quiosc i el casalot del Casino ja feia temps que havia començat a enfonsar-se amb la pintura mural que hi va pintar Josep Bages (”Joselín“) i un escut de Riudoms pintat al sostre, al capdamunt de l’ull de l’escala.

recordeu el Freixe... 

Quan la néta de la Paquita “Paiol” va arribar al Mas de la Torre, ja hi havia el mas que havia fet el pare, amb el balcó de cal “Futerri” mirant al nord. Ja feia temps que hi vivia el nét de la Paquita “Platxat” i cap dels dos sabiem que ens tocaria conservar mas i terme amb la mateixa suor i angoixa dels que l’havien treballat i estimat abans.

Avui fa quatre anys començava un llarg periple de nits en vetlla, angúnies, pors constants i patiment. Tot pel verí de la cobdícia de dos ajuntaments i dos alcaldes amb els seus regidors. Hi ha qui ho ha entés més, qui ho ha entés menys i qui no ho vol entendre. Queda només la recança incomprensible d’aquells propers que, en tenint casa, llar i família, hom esperava se’n féssin càrrec del que suposa l’angoixa de perdre-ho. Una altra cosa no, però posar-se al lloc de qui li foten la casa enlaire potser és, o hauria de ser, cosa fàcil. Més enllà de la golafreria urbanística en benefici d’uns pocs i que avui s’ha demostrat completament nociva per l’interès general que pretenia servir. A la fi es va imposar el bon criteri i la intel·ligència, també política, per sobre de la immensa estupidesa i la cobdícia d’alguns polítics municipals, posats a promotors urbanístics, que encara mouen la cua. I continuen fent por o enredant a aquells que es deixen.

 

  la bassa   Després les aigües van retornar al seu lloc. O més o menys.

 

 31 de desembre  I amb el darrer dia de l’any, 31 de desembre de 2008, va arribar al Mas de la Torre la Xesca.

res com a casa... Francesca Mestre Massó, besnéta i rebesnéta de Francisques, Sisquetes i Paquites.

I de la meva padrineta Maria, que li dóna la benvinguda al mas.

 

any nou figuera nova Al poc d’arribar la Xesca al mas -és a dir, a casa seva, el temporal de vent de les darreries de gener va arrencar de socarrel l’enorme i vella figuera. Així la Xesca en veurà créixer un altra, plantarà els seus arbres i, si algun cop cau una nevada, podrà felicitar els Nadals amb les fotografíes seves.

 

L'olivera roda (Mas de la Torre)  Amb el darrer peu d’oli del Mas, vaig fer unes ampolletes per regalar, amb aquesta foto a l’etiqueta i les paraules que segueixen:

Al paratge anomenat Queta, a la Partida del Freixe del terme de Riudoms, els olivers del Mas de la Torre són dels primers en rebre el fort vent de serè i el fred que, poc a poc, s’estèn plana avall, poble enllà cap a mar, alta i propera a l’horitzó.
Dins el seu ramatge d’argent i escata, les olives s’arrapen als vells olivers de rabassa fins els curts dies de collita. I els jornals s’omplen amb la música de fusta del cavall, entre l’arbre i la borrassa.
Entre els batecs del nostre dia a dia, dels projectes reeixits i no, de les nostres petites històries d’amistat, alegries, penes i treballs, els olivers alleten els seus fruits amb la fermesa de la terra, a cop d’estacions, de pluges, de sol i de vent.
Fins que, en havent viscut un altre any, ens fan a les mans el seu suc d’or.
Nou i daurat, segle rera segle, mentre gira la roda del temps. Perquè ens ajudi als homes a comptar el pas dels anys.
I per compartir presents d’amistat, tot renovant l’estima per la nostra terra.

Des que va arribar, i puntualment, el dia de cada mes que compleix, la Xesca reb fregues d’aquest oli de ca seva. 

amunt i força!

 

La roda de la vida avança a cop dels nostres batecs. I al balcó que va estar una vegada a cal Futerri, al carrer Major cantonada amb el carrer del Toda (avui Antoni Gaudí), li ha sortit una palma nova per beneïr el Mas de la Torre. I per molts anys que duri la vida al terme de Mòsdriu.

I la cançó: Rumba del Nord de La Carrau. Només pel que s’ha trigat entre aquesta entrada i l’anterior, que ens hem plantat “a mitjans d’abril i encara neva…“ 

 

Bon Nadal…, i Feliç Any 9

Dijous, 25/12/2008 (03:07)

Mas de la Torre-nevada 2003

Arriben carros auris a la vila
tots fumejants, encara, d’horitzó.
A la placeta cada arbre refila
bressolat per l’alè de la claror.
El dia amb picarols pels carrers balla
i ens corona de joia amb sol i crits.
Per l’aire roden cèrcols de rialla
i els estels se’ns escapen, vius, dels dits.


Vila en festa
Jaume Agelet i Garriga
 

 

Canvi, Change, Exchange, Weschel, Valuta…

Divendres, 31/10/2008 (00:46)

Santos-Obama  Ho va dir Joan Puigcercós, aleshores Conseller de Governació i Admons. Públiques en una conferència, comentada en aquest blog: deguda l’important necessitat d’enginyers qualificats a Catalunya, des de determinats sectors econòmics es reclamava, mig seriosament mig en broma, que caldria fer alguna sèrie televisiva d’enginyers per despertar vocacions. Del tipus de les de metges, advocats, periodistes…

Estic només a un capítol del final de L’Ala Oest (The West Wing), i me n’aguanto les ganes perquè amb aquesta setena temporada s’haurà acabat. (He de confessar que de molt petit vaig plorar al darrer capítol de Marco: no tant per emoció, sinó precisament perquè s’havia acabat i no en vindrien més). Bé, traumes infantils a part, i tonteries adolescents a banda, és absurd negar que hi ha quelcom digne d’enveja en la política nord-americana (com en l’indústria, l’art o la literatura nord-americana).

Una bona mostra de saber fer bé les coses és l’enorme qualitat de productes televisius com aquesta sèrie, que enganxa des del primer moment i cada cop més. És clar que és ficció, que magnifica virtuts i valors que en la vida real són més un desig que una realitat, i que ensopegues de tant en tant amb una “americanada” com una casa de pagès (faltaria més). Com resulta obvi que hi ha actituds i resolucions polítiques que no agraden ni cal compartir. Però calen sòlides realitats i ferms anhels socials a partir dels quals fer-ne política-ficció.

Amb tots els defectes que es vulguin i que realment existeixin, no es pot negar que algunes virtuts assisteixen a tots els participants d’un sistema democràtic diferent del nostre (votants i votats), i la sèrie, com recomanava fa poc Sergi Pàmies, n’és un magnífic retrat. Al que cal afegir bons actors, esplèndids guions i una posada en escena absolutament professional.

Així, parlant de professionalitat, xoca amb el nostre sistema polític, l’actitud professional dels que treballen en política, sense que es confongui mai en vitalícia o eterna, i el respecte que, com a puntuals professionals al seu servei, els té la societat (la qual té molt clar que no es tracta de perpetuitats vitalícies i que, com que no tothom hi vol ser, gràcies pels que s’hi xafen la cara).

Xoca, dic, amb certes hipocresies recents, i constants, que ens trobem al nostre país on, fins i tot els més alts càrrecs de l’estament periodístic (amb independència del cotxe amb xòfer que els paguen accionistes, anunciants i lectors), en ténen prou per embolicar-se la manta al cap i endegar a fer punyetes les institucions i la dignitat nacional en benefici de no sabem qui. De fet, aquí trobem normal que un “senyor” tingui avió privat perquè ens ven samarretes de cotó, o ens cobra comissions de manteniment per comptes d’estalvis, o és d’un consell d’administració d’una cadena de supermercats on si et despistes et vénen els iogurts a un dia de la caducitat, o ha sabut fer la “pilotada” de recalificar uns terrenys per fer-hi “pisos ideal parejas” sense connexió al clavegueram… Tots aquests són collonuts i s’ho han guanyat. Però ai! si els nostres representants nacionals (d’una nació que es vol Estat), no van a pencar en bicicleta… Així ens va.

Potser el que caldria és exigir treball professional d’acord amb sou professional (i ja se sap, que la “professionalitat” per un representant públic no és que en visqui tota la vida, sinó que nosaltres visquem una vida millor gràcies a la seva feina). I, a més, amb integritat de principis. El problema és que llavors caldria enfrontar-nos amb el propi sou, la feina que fem per guanyar-lo, el que de tot plegat cal agraïr als altres, les nostres moltes ganes de que tot fós millor però les poques ganes de moure’ns en conseqüència, els nostres dissabtes, els nostres diumenges…

He parlat abans d’enveja. Enveja que la gent, les associacions, la societat civil, s’aboqui en recolçar opcions polítiques sense cap mena de por. Que vegin el posicionament polític en unes eleccions com un dret, una llibertat i una obligació moral per decidir què volen pel seu futur. I tant fa que siguin demòcrates, republicans o del tercer partit. No ho fan a canvi de cap regal en una televisió o festa major (George Clooney dóna calé, no demana). La gent creu en la idea i hi treballa voluntariament. Les associacions, els actors civils, fins i tot els mitjans de comunicació, prénen partit amb tota llibertat i transparència. I saben que el sistema els garanteix que no patiran cap mena de repressió sigui quin sigui el resultat (perquè ells són els primers que procuraran que això no passi). I Obama va en un avió per la campanya amb unes lletres enormes al fuselatge: CHANGE WE NEED.

En fi…, que només volia recomanar la sèrie. Recordeu: El Ala Oeste (tant de bó la programessin a TV3 en català i en bona franja). Si no ha sortit, aviat sortirà complerta en DVD. Altrament, internet i les seves eines d’intercanvi, en poden donar millor informació…

Ah, no serveix de res, però les meves simpaties van per aquells que han fet seu el concepte del canvi, i els que han estat prou intel·ligents per veure que és diferent d’un recanvi. A veure si dimarts, als del canvi a USA els va millor que els del canvi en d’altres llocs més propers…

Les cançons: He estat dubtant entre dues. Una en reconeixement i exemple del que he volgut dir: Take a Walk on the Wild Side de Lou Reed (cap problema en donar suport a Obama i si no guanya se’n vé a Barcelona, malgrat sigui artista i no polític). L’altra, perquè no tot és bo en tota cosa (i tant que no!): The winner takes it all, d’Abba. Cantada per Meryl Streep, una altra no política que va dir que si no guanyava Obama, també deixava el país. No ho faran ni l’un ni l’altra, però ho poden dir i ho diuen. I no cal que diguin que passen de la política. Quina enveja. Com que no m’he decidit, trieu, trieu…

 

De llengües i paladars

Divendres, 17/10/2008 (15:30)

cuina catalana Fa temps, buscant per emprar en un article la correcta ortografia de la paraula “mossetes” vaig tenir, per intercessió del guguel, una d’aquelles troballes que per si soles justifiquen l’existència d’internet.

La veritat és que tret de l’Alcover-Moll, que no vaig arribar a consultar, va ser força difícil trobar una entrada referida a aquest estri de cuina tradicional que es feia servir entre la llar de foc i els calamastres. Ambdues paraules -calamastres i mossetes, se senten i es diuen a casa meva de manera més o menys habitual, i sense cap mena de consciència d’estar realitzant un exercici d’arqueologia lingüística.

Bé, el cas és que cercant el mot, la teranyina em va atrapar en un relat deliciós des del títol, i que recomano de totes totes: es diu Recapte, i està inclòs en un interessant blog anomenat Relats en català. Així que dono per bona la grafia mossetes (i vaig poder utilitzar-ne les tres potes a l’article).

Amb motiu, doncs, del relat Recapte, em vé al cap aquesta entrada tardoral per parlar de cuina i literatura. La referència a la tardor no és gratuïta, doncs a partir dels primers freds lluminosos d’aquesta estació, ens sorprenen tota mena de collites i s’engreixa el rebost. És l’estació daurada de la caça, els rovellons, les carbasses i moniatos, la llenya a punt d’estrenar-se, la primera llar de foc, el Sant Martí del garrí, les olives a l’aigua, a punt de recaptar, la filera de pots de conserva, on hi habiten olors i sabors d’estiu amb saó de bany maria, les nous que s’aixuguen, les avellanes torrades i les castanyes que treuen el cap pels mercats.

En fi, que arribat el temps de sopes i cassoles amb xup-xup, és quan vé de gust gaudir i combinar menges i llibres de menjar.

Sert Vaig cometre l’error de llegir aquest El Goloso a mig estiu. Un bon recull de memòria gastronòmica que la xafogor no em va deixar gaudir en la seva justa mesura. Val a dir que en la seva major part és una mena de ‘donar menjar als ulls’, on el lector assisteix, com a simple espectador sense possibilitats, a les vicissituds d’una llarga sèrie de bon vivants. Començant i acabant pel propi autor, qui en cap moment se n’amaga del seu títol de Conde de Sert. Bé, de sempre, i molt mès com més enrera, ric vol dir ric. En tota l’extensió i significats de la paraula. De qualsevol manera, per bé que fot una mica (més si hi barrejem certa consciència de classe), és un llibre entretingut, il·lustratiu i saborós (sobretot en el flaire, és clar). Ara, de ben segur, ja fa temps per disfrutar-lo com Déu mana. El Goloso. Una historia europea de la buena mesa, de el Conde de Sert (Alianza Editorial, 2007).  

Historia y vida Una joia que tinc la sort de conservar, és aquest número d’Historia y vida, Extra núm. 9: La Mesa en la Historia. De quan la dirigia en Néstor Luján, l’escriptor i gastrònom català és omnipresent en tota l’obra, conjuntament amb noms com Álvaro Cunqueiro (amb la seva saviesa galaica) i Lluís Bettonica. Ja vaig esmentar aquests autors en recomanar Gastronomia divina en aquest blog. La publicació no pot ser més entretinguda i il·lustrada i, anant més enllà del pur gormand o bon vivant anterior, ens trobem amb un complet estudi d’historiografia gastronòmica, farcit de divertides i sucoses anècdotes. Amb tota certesa, el Conde de Sert també conserva i/o ha consultat aquesta petita meravella per escriure el seu Goloso. Si en teniu l’oportunitat en algun arxiu o biblioteca, llenceu-vos-hi amb delit.

MVM Parlant de la superació democràtica de la distinció de classes en el bon menjar, l’exercici del desaparegut Manuel Vázquez Montalbán és un excel·lent compendi i homenatge a la cuina tradicional del país. Aquest llúcid (i fins i tot pràctic) assaig, permet un viatge pels sabors i menges més nostrades. I confirma que és a les mans i tupins de les nostres àvies on cal buscar l’origen d’estelades esferificacions. Els lligams amb la terra també esdevénen propers al paladar a l’entrada de la tardor: bolets, trumfes i moniatos xuclen la seva substància del contacte més íntim amb el sòl que els envolta. L’art de menjar a Catalunya, de Manuel Vázquez Montalbán (Ed. Empúries).

Elogiat per aquest darrer autor, i després de la salivera provocada per les lectures aquí exposades, un bon receptari en el sentit clàssic del terme (i una mica més), és la Cuina Catalana de veritat amb que s’obre aquesta entrada. Un convit a posar-se delantal i esmolar les culleres de cara a cassola. Per anar per feina degudament informats. Cuina Catalana de veritat, de Pere Sans (Ed. Comanegra, 2007). 

Malgrat es va prometre en l’anterior post, potser no ha quedat una entrada desengreixant en el sentit estricte del terme, però sí que menys transcendent. També és veritat que ha passat massa temps entre una i l’altra. Dispenseu, però entre la feina remunerada i no (en aquest darrer cas, un Ple extraordinàri de l’Ajuntament, amb ordenances fiscals i renúncia a la subvenció pel macrocomplex cultural incloses) no he tingut massa temps per l’internet.

La cançó: Ous durs. Per aquesta tardança, i molt pels pèls, poso la banda sonora del final com a homenatge al Paul Newman, qui ens va deixar entre entrada i entrada. Té poc a veure amb gastronomia fina, però un dels primers records que em vénen al cap, és l’escomesa de menjar ours durs del seu personatge a La leyenda del indomable. Ho poso així, perquè jo era molt petit i només hi havia una tele (més l’UHF). Recordo la imatge en blanc i negre de Paul Newman estirat sobre una taula, sol i a punt de reventar. Com he dit, pels pèls, però de les seves pel·lícules us deixo amb la banda sonora d’una de les millors. Som’hi!